dilluns, 19 de juliol de 2010

AGRAÏMENTS I BASES DE RECERCA

Primer de tot explicar d'on surt tot això, em varen demanar unes conferències a uns quants grups de l'escola Cazcarra Image Group, m'oferiren uns diners, m'interessà i vaig col·laborar amb aquest centre durant tres cursos, amb una mena d'acordió d'hores i temes, afegiu història del pentinat i de la moda. La directora sra. Carmen Cazcarra -no crec que em fitxés directament- si va seguir molt aviat les meves conferències-classes. El primer que va fer és allò tan típic i tòpic, tinc un alumnat internacional i hauries de canviar d'idioma. Com que pagava ho vaig fer, de tota manera qui paga no mana sinó qui treballa; i estic segur, que si la tingués aquí davant, assentiria. Li tinc un cert afecte, perquè exigí un nivell alt des del primer moment, i jo és ben veritat sempre em miro la història de l'art amb una certa indolència. Com a bon marxista se'm fa difícil atorgar al poble pla (proletariat) un gust veritablement dinamitzador del gust. I fer la història de la burgesia és pura decadència, diletantisme i amanerament de les escoles positivistes ianquis o materialistes mecanicistes. De tota manera, a l'edat que tinc, em consta que tinc un do i seria imbècil si no l'aprofités. Els meus materials em jutjaran.
Quan vaig acabar amb Cazcarra Image Group em vaig preguntar I ara què? Resultats: dos tallers de quatre hores en dos anys a l'Escola de Formació de Persones Adultes, grau per tant universitari, i unes classes de comentari de text en espanyol i català per a Felicidad Duce f de moda, on no m'he pogut lluir, puix -les meves webs em defenen- no era la meva missió explicar història de la moda.
Com que em resta el neguit i enviat correus a un munt de gent. Molt gratificant va ser un d'una noia de l'Osona que em preguntava si tenia alguna cosa de maquillatge, car preparava el treball de recerca del batxillerat. No fa pas massa àdhuc em va escriure una professora d'un Institut d'Educació Secundària convidant-me a visitar el centre on es veu fan aquests estudis, li vaig contestar però no diu res. També el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya del qual en sóc professor de secundària i funcionari de carrera, coneix aquests materials, però encara no considera oportú fer-me arribar un missatge per guanyar-me uns €. A aquestes alçades ja deveu dormitejar perquè diuen que la gent llegeix en diagonal però sempre aprofita la darrera línia. No diré res més, gràcies per llegir-la com a mínim. (contInuarà)

(AQUESTA PEÇA L'HA FET LA MEVA DONA)

BIBLIOGRAFIA


BIBLIOGRAFIA COMENTADA

AADD (Autors diversos). Fortuny el mag de Venècia. (amb traduccions al català, espanyol...) Editor Caixa Catalunya, Barcelona, 2009. 1 volum, 224 pàgs. Catàleg de l'Esposició del mateix nom d'aquest any). ISBN: 978-84-92721-15-3.
*L'exposició tingué una qualitat superior en le marc de la Casa Milà al Passeig de Gràcia barceloní. Ja havia descober a Fortuny fill per la traductora esmentada, cosa d'agrair; per tant, no em vaig perdre l'exposició, malahauradament no la fruirien el meu alumnat. Totes les persones que redacten els articles en saben un munt i les referències bibliogràfiques són encertadíssimes. De fet no les he pogut encara traslladar a l'apartat document, però el mateix Proust esmentà en la seva obra cabdal a Fortuny. Tampoc ha tingut incidència sobre la pàgina web, però, no es pot tenir tot.

AADD. Indumentària. Barcelona 1700. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona 213. ISBN:  978-84-9850-459-0. 288 pàgs. 
Indumentària. Barcelona 1700 és el desè volum de la col·lecció ‘La ciutat del Born. Barcelona 1700’ que analitza amb profunditat el període de la història de Barcelona i de Catalunya comprès entre els segles XVI i XVII i l’inici del segle XVIII. Els volums que s’han editat fins ara aborden l’estudi de temes tan diversos com els interiors domèstics, la jardineria, les festes i celebracions, la dansa i la música, els jocs, la llengua i literatura o la medicina i la farmàcia a la Barcelona del 1700.
L’estudi de la indumentària és fonamental per entendre la societat barcelonina i catalana del 1700. L’àmbit del tèxtil tenia un pes econòmic fonamental a Catalunya i a la seva capital. Aquest fet ajuda a entendre la diversitat de teixits, de peces de vestir, de colors i de complements d’indumentària presents en el període. L’anàlisi de l’evolució de tots aquests elements al llarg del segle xvii i l’inici del xviii permet constatar la importància creixent de les produccions pròpies, de les exportacions, de les importacions, de la capacitat de rebre innovacions i d’innovar, de la millora constant de les condicions de vida, amb un increment de la capacitat adquisitiva i l’accés creixent del gruix de la població a consums d’una certa sofisticació. (Font: ENLLAÇ)
AADD (Autors diversos). Moda. Una historia de la moda del siglo XX. La colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto. Ed. Taschen, Köln, 2012. ISBN: 978-3-8365-3606-6. 352 pàgs.
*Un passeig molt visual per la col·lecció, amb dos articles, una relació d'autors i firmes i un vocabulari bàsic.


Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs. Pàgs. 146-147.
*Relata amb eficàcia la moda barcelonina des del segle XVIII fins l'Exposició Universal de 1929.




Joan Amades. Notes d’indumentària. Ed. El Mèdol, Tarragona, 1 ed. 2003. ISBN: 84-95559-91-9. 88 pàgs.
*De petit format, amb valor antropològic i una bona col·lecció de dites i frases populars.



Casal-Valls, Laura. Del treball anònim a l'etiqueta: modistes i context social a la Catalunya del segle XIX. Dux Editorial, Barcelona, 2012. ISBN: 97-84-939650-6-8. 176 pàgs.


*Sobre l’autora: Laura Casal-Valls és llicenciada en Història de l’Art i Màster en Estudis Avançats en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. És especialista en història de la moda i l’alta costura a Catalunya, interessant-se especialment pels segles XIX i XX, camp en el que ha publicat diversos articles en revistes científiques i de  divulgació. És membre investigador de la Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica, Art i Societat, i membre del Grup de Recerca en Art i Disseny Contemporanis (Universitat de Barcelona). Actualment realitza la tesi doctoral.
Sobre l’obra:Del treball anònim a l’etiqueta. Modistes i context social a la Catalunya del s. XIX configura un estudi panoràmic i  interdisciplinari de la figura de la modista i el seu rol actiu en el desenvolupament de  l’Alta costura a Catalunya. Laura Casal-Valls ha sabut afrontar les teories contemporànies del mètode històric i plantejar un estudi exhaustiu, tot retornant la veu a un col·lectiu  sovint ignorat. Partint d’una base historiogràfica, l’autora planteja una relectura de les teories generalitzades sobre el desenvolupament de la moda i la producció d’indumentària a Catalunya. La contraposició de la història oficial amb les petites realitats locals  configura un panorama ple de matisos, que permet llegir els orígens del fenomen de l’Alta costura des de la lletra petita. D’aquesta manera, i mitjançant un plantejament temàtic dels capítols, aquest llibre estudia la trajectòria de la figura femenina a través del rol laboral de la modista, determinant quines foren les  circumstàncies  que permeteren el  reconeixement de la seva feina mitjançant l’etiqueta i establint el fonament sobre el qual es desenvolupà l’Alta costura a Barcelona.“Laura Casal-Valls s’ha proposat estudiar els orígens de l’alta costura a Catalunya, esbrinant com aquelles professionals, a partir de la dignificació del seu ofici, assoliren una cota de qualitat prou alta per posar l’alta costura catalana entre les més acreditades d’Europa en el període d’entreguerres." Mireia Freixa.
Francisco de Sousa Congosto. Introducción a la historia de la indumentaria en España. (Original en español). Editorial Istmo, Madrid, 1ª edició, 2007; època: 2007, 1 volum, 492 pàgs. Col·lecció Fundamentos, núm. 231, ISBN: 978-84-7090-429-5
* No es pot acusar la influència d'aquesta obra, ja estaven preparats el apunts, quan va caure a les meves mans. Molt bo, com a novetat parla del vestit folclòric, militar i religiós. Fora interessant establir comentari de text comparatiu entre aquest i la part de l'autora traductora del anterior llibre. Recomanable. Guardo un seguit de presentacions en diapositives per si algú està interessat d'aquesta obra, inèdites però operatives. Si cal les faré arribar a qui ho demani.

Josefina Figueras. Moda española: una historia de sueños. Eiunsa Ediciones Internacionales Universitarias, S.A., 2011. ISBN: 9788484692935.

Montserrat Garrich i Sílvia Ventosa. Els vestits populars a Catalunya. Ed. Brau, 1ª ed. 2014, ISBN: 978-84-15885-20-7. 200 Pàgs. Aquest  ha estat un tema molt poc estudiat del nostre bagatge històric, que ara podem conèixer de manera amena i amb multitud d'exemples concrets, i que ha de servir per documentar els grups d'escena, dansa o altres.

Francesc Xavier Hernàndez - Francesc Riart. Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans. Rafael Dalmau Editor. ISBN: 978-84-232-0639-1 Col·lecció: Història militar de Catalunya Preu: 35,00 €  Pàg:292  Format: 17x24 cm.



F. Xavier Hernàndez Cardona, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona, ofereix un treball innovador de base científica sobre les opcions geoestratègiques per defensar i dominar el territori, sobre la poliorcètica a les terres catalanes i sobre la violència entre els catalans al llarg de la història. L'obra compta amb una cinquantena de fotografies per volum i centenars de dibuixos a cura de Francesc Riart. En el primer volum, l'autor reorienta aspectes tan destacats com el paper decisiu de la cavalleria en el procés de formació nacional de Catalunya, analitza la capitalitat del territori en relació amb la capacitat defensiva, repassa el paper dels predecessors dels catalans al territori (ibers, romans, visigots, andalusins, francs...) i reinterpreta batalles fonamentals (com ara la d'Empúries, pedra de toc de la romanització).

Terry Jones i Avril Mair. Fashion Now. Traducció trilingüe espanyol, italià, portuguès. Ed. Taschen, Colònia, 2005, 1 volum, 576 pàgs. ISBN: 3-8228-4076-9.
* Un resum de més dos-cents creadors contemporanis i coetanis. Dubto que sigui massa eficaç per a la Història. Primer, la lletra és diminuta, sembla un envàs de taronjada d'una marca blanca o instruccions d'un electrodomèstic, hi ha tants idiomes -per aprofitar- que no pots llegir ni el teu. Et diran "Però què més vols per meny de 10€?" Doncs això: "res". He tingut temptacions de comprar un segun volum al FNAC però m'ho ha desaconsellat el meu oculista. De tota manera per a qui li agradi mirar cromos, està bé. La qüestió és què encara no he trobat algú que lligui els contemporanis plàstics (arquitectes, pintors, escultors, etc.) amb el mètode materialista dialèctic que pedagògicament em cal.

James Laver.(Gran Bretanya). Breve historia del traje y la moda (Costume and Fashion. A concise history). Traductora Enriqueta Albizna Huarte, anglès-espanyol. Editor Cátedra, Madrid, 8ena. edició, 2003, època 1988, 1 volum, 376 pàgines. Col·lecció Ensayos de Arte Cátedra. ISBN. 84-376-0732-9.
* Llibre clau, de fet és la base de la part d'aquesta web teòrica i bona part dels esquemes, un hom ha traduït al català i ha fet visible amb presentacions telemàtiques el sensacional contingut del text. Esment especial mereix l'apèndix de la traductora que tracta sobre las moda espanyola, necessari del tot, car Laver centre el seu assaig en dos eixos Anglaterra i França, obviant bona part de causes alienes.

Rocío Plaza Orellana. Historia de la moda en España: el vestido femenino entre 1750 y 1850. Ed. Almuzara, 2009. ISBN 9788492573226.





dimarts, 12 de gener de 2010

LITERATURA RELACIONADA AMB LA MODA


  • Maria Mercè Roca. Delictes d'amor. Ed. Planeta, Barcelona, 2000. ISBN: 84-08-03470-7. 198 pàgs.
          Sobre el calçat.

  • Santiago Rusiñol. L'Auca del senyor Esteva.
          Crítica punyent sobre la burgesia catalana, en l'escenari d'una botiga de vetes i fils.

  • María Dueñas. El tiempo entre costuras.
          La història d'una modista d'èxit en els primers anys del franquisme.

  • John Le Carree. El sastre de Panamà. 
         Cuites d'un sastre enmig d'una xarxa d'espionatge neocolonial ianqui.

  • Miguel Delibes. El hereje.
          La persecució d'un protestant fabricant de roba: una de les millors novel·les històriques espanyoles.



dilluns, 11 de gener de 2010

1. INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LA MODA I PREHISTÒRIA

INTRODUCCIÓ

¿Com classificar la indumentària?

1. Dones amb faldilla, homes amb pantaló. El vestit al llarg de quasi tota la seva història ha seguit dues línies separades de desenvolupament, donant com a resultat dos diferents tipus d’indumentària. Des d’un punt de vista actual el criteri de divisió més evident semblaria el donat pel sexe, el vestit masculí i el femení: pantaló i faldilles. No obstant, no pot dir-se que els homes hagin dut sempre peces de vestir bifurcades i que les fones no ho hagin fet. Els grecs i els romans duien túniques o el que és el mateix: faldilles. Els pobles de muntanya com els escocesos o els grecs d’ara duen també faldilles. Les dones del Llunyà i Pròxim Orient han usat pantaló i manta de vegades segueixen usant-lo. Resulta, per tant, evident que la divisió de la indumentària basada en el sexe no es confirma.






2. Vestits ajustats, vestits drapejats. Si és possible fer una distinció entre vestits «ajustats» i vestits drapejats; considerant la major part de la indumentària actual dintre de la primera categoria i els vestits dels antics grecs, per exemple, dintre de la segona. La història ha assenyalat moltes variacions al respecte i és possible trobar tipus intermedis.

3. Vestit tropical, vestit àrtic. Potser la distinció més útil és la qual han establert els antropòlegs entre el vestit «tropical» i l’”àrtic”. Les grans civilitzacions antigues sorgiren al voltant de les valls fèrtils dels rius Eufrates, Nil i Indus; totes elles regions tropicals, on la protecció contra el fred no va poder ser la raó principal per a vestir-se. S'han adduït moltes causes, des de la idea ingènua, basada en la història del Gènesi que l'home va començar a vestir-se per raons de pudor, fins a idees més sofisticades que basen l'ús de la roba en qüestions d’ostentació o de protecció màgica.

LA PREHISTÒRIA

Els geòlegs han donat a conèixer l'existència de glaciacions en les quals el clima de gran part d’Europa va ser extremadament fred. Fins i tot al final de les cultures paleolítiques la vida es desenvolupa al límit de les grans glaceres, que cobrien gran part dels continents. En aquestes circumstàncies, malgrat que els detalls del vestit s'han pogut determinar gràcies a consideracions socials i psicològiques, cosa que resulta òbvia és que el motiu principal per a cobrir-se el cos era preservar-se del fred. Els animals van proporcionar no solament aliment sinó també la seva pell. L'home primitiu va començar a cobrir-se amb pells. Això comportava dos problemes.


1 . Ajustar la pell al moviment humà. La pell animal que li cobria les espatlles els destorbava en alguns moviments i deixava part del cos al descobert. Per tant, es feia necessari donar-li una forma, fins i tot mancant al principi de mitjans per fer-lo.
Dona cosint pells amb fines tires de cuiro i distints tipus d'agulles amb  ull



2. Les pells dels animals a l'assecar-se, s'endureixen i resulten intractables. Calia trobar un mètode per fer-les més suaus i flexibles. El procediment senzill era un laboriós mastegament. Altre mètode consistia a humitejar la pell i copejar-la amb una maça repetidament, havent eliminat prèviament els residus de teixit que poguessin restar adherits a ella.

La impermeabilització. No obstant això, cap dels dos mètodes era prou satisfactori, ja que si les pells es mullaven calia repetir tot el procés. Quan es va descobrir que al fregar oli o grassa de balena a la pell, aquesta es mantenia flexible durant més temps, fins que l’oli s'assequés, es va avançar molt de terreny. El següent pas seria el descobriment dels tints: l'escorça de certs arbres, sobretot del roure i del salze, conté àcid tànic que s'obté per un procés de maceració de l'escorça en aigua, submergint la pell en aquesta solució durant una bona estona. Les pells, gràcies al bany es fan definitivament flexibles i impermeables.

L'agulla amb ull. A aquestes pells ja preparades se les podia tallar i donar forma, per a això es va inventar l'agulla amb ull. S'han trobat agulles fetes amb ivori de mamut, ossos de ren i ullals de foques, en les coves paleolítiques on foren dipositades fa 40.000 anys. Algunes són molt petites i d'una exquisida artesania. Aquest invent va permetre cosir unes pells amb unes altres i fer-les ajustades al cos. El resultat va ser el tipus de vestit que segueixen duent actualment els esquimals.

L’afeltrat. Mentrestant, la gent que vivia en climes més temperats estava descobrint l'ús de les fibres animals i vegetals. És possible que l’afeltrat fora el primer pas. En aquest procediment, desenvolupat a Àsia Central pels avantpassats dels mongols, es pentina la llana o el pèl, després s'humiteja i tot seguit se situa en fileres sobre un coixinet, que s'enrotlla de forma molt tirant; després es copeja amb un pal. D'aquesta manera, els brins de pèl de llana s'uneixen i el feltre resultant és calent, flexible i durador, a més es pot tallar i cosir per a fer vestits, catifes, flassades i botigues.

Cap a l'art de teixir. Un altre mètode primitiu, utilitzant també fibres vegetals, consistia a aprofitar l'escorça d'alguns arbres com la morera o 1a figuera. Es feien tires amb l'escorça i després es posaven en remull. Després es col·locaven en tres capes sobre una pedra llisa, posant la central a contraveta, en angle recte respecte a les altres dues. Tot seguit, es copejaven amb una maça fins que s'unien. Després aquest teixit, fet amb escorça, es tractava amb oli o es punxava per fer-lo més durador. Aquest mètode –molt similar a l'utilitzat pels antics egipcis, per convertir el papir en material d'escriptura- pot considerar-se com un punt intermedi entre l’afeltrat i l'art de teixir.

Les fibres d'escorça poden aprofitar-se també per fer amb elles un teixit pròpiament dit, com ho van fer els aborígens americans; però el resultat no és tan satisfactori com l’obtingut amb altres fibres com el lli, cànem o cotó. No obstant això, aquestes fibres havien de conrear-se i, per tant, les van usar molt poc els pobles nòmades en estat de pasturatge. Aquestes tribus tenien anyells, i la llana sembla haver estat emprada ja en el Neolític. En el Nou Món els animals més útils serien la flama, l’alpaca i la vicunya.


L'art de teixir. Teixir a major escala productiva requereix un lloc fix de vida, ja que els telers solen ser grans i pesats i, per tant, resulta difícil transportar-los d'un lloc a un altre. Les condicions ideals per al seu desenvolupament es van donar en petites comunitats sedentàries envoltades de terres de pastures per a les ovelles. La llana s'esquilava d'una manera molt semblant a com es fa avui. El manat de fibra, una vegada filat es convertia en teixit al seu pas pel teler.

El sarong. La forma més senzilla de cobrir-se amb una tela era enrotllar-la al voltant de la cintura. Així va néixer el sarong, la forma més primitiva de faldilla.

El domini del drapejat. El pas següent va consistir a posar un altre rectangle de tela sobre l’espatlla, que se subjectaria amb fíbules. Egipcis, assiris, grecs i romans van usar peces d'aquest estil. De fet, les peces drapejades es van convertir en un signe de civilització. Els vestits ajustats i entallats es consideraven «bàrbars», i els romans van arribar tan lluny com per decretar, en una ocasió, la pena de mor per a qui usessin aquest tipus de peces.